dimarts, 24 d’agost de 2010

A SERBIAN FILM (2010) de Srdjan Spasojevic i Srdjan Todorovic




"Quan tens un treball fixe, es com si et prostituïres totalment. Aquesta es la natura del film; es qualsevol treball indecent que hages tingut. Es una mena de porno perquè et foten per alimentar a la teua família. Transformem metàfores en carn, com el gran David Cronenberg, una de les grans inspiracions per al film."

Carregada de mala baba i ressentiment, ens arriba aquest A Serbian Film, a l'ombra del clima de depressió i inseguretat de la Sèrbia dels últims vint anys. Resulta curiós que a pesar de la intencionalitat dels autors per parlar dels abusos de l'autoritat i la censura (cosa que es varen trobar a l'hora de treure les copies a Alemanya, on es pensaven que es tractava d'una snuff movie) la forta carrega de gore i sexe faran que la denuncia es quede sols per als aficionats del genere i la gent que vulga veure porno d'estrangis (sent dir-vos que encara que es veu algun piu XXL i sexe amb ninos de làtex, el gore es prou mes explicit)

Aixi tenim una imatge i ambientació molt diferent de la típica EUA, cosa que ja de per si s'agraeix i uns personatges càndids que se les van a veure en la cara de la veritable maldat. El protagonista, un ex-actor porno, fa un paper entre innocent i còmic (joioses les escenes que parodien el porno dels 80, en musiqueta d'organet i tot) i es va sumergint gradualment en un món de fillsdeputa que no es podia ni imaginar. Interessant el personatge del pornògraf artista, que recorda una mica al Mr.Bellinger de Cigarette Burns, de John Carpenter. Un personatge amoral obsessionat per arrabassar els límits.

El film aconsegueix atrapar-nos amb girs enigmàtics de thriller i ens prepara (massa be, fins que es torna lamentablement previsible) per a un final sorpresa (poca) dels que tan de moda estan.
La historia esta salpicada de alguns moments gore-sexuals extrems (que estan transforma'n-se en el ganxo, malauradament, perquè la pel·lícula te prou mes que oferir) que li donen un cert color quan no fan riure, sense aportar-li ni llevar-li a la proposta.


Gore, sexe, bona producció i sobretot un missatge de fons, que fica de mala llet i fa sentir-se indefens i frustrat, com potser es varen sentir els autors al seu país i moltes voltes nosaltres al nostre. Una recomanació imprescindible per al festival de Sitges 2010.

dilluns, 23 d’agost de 2010

AFTER LIFE (2009) de Agnieszka Wojtowicz-Vosloo




"Soc jo quan era una nena, parada davant la tomba del meu pare, pregunta'n-me perquè el forat era tan fons i on portava."

La directora Agnieszka Wojtowicz-Vosloo (m'he engolit la llengua) després de rebre 8 premis de variats festivals indies amb l'oníric curt Pâté, va decidir embarcar-se al projecte definitiu. El llarg que tots els directors de curts desitgen per tal de veure com s'ho fan amb el cinema amb lletres grans. Després de tres anys desenvolupant el guió, Agnieszka es va llançar amb After Life, una sublimació de la pèrdua traumàtica del seu pare arropada per una llarga investigació als tanatoris que la va portar per un viatge dantesc al mon pre-liminal de la mort.

"Em recorde d'anar a la morgue del contat de Los Angeles (...) Tenen una gran capacitat i es molt diferent de com es veu a les pel·lícules. Grans habitacions amb columnes i columnes de cossos. L'infern a la terra"

Així doncs, el film es parla del moment que separa la mort de la vida, plantejant la hipòtesi d'un tanatori on no sols es prepara el cos del mort sinó també la seua anima. L'idea que en un principi pot semblar interessant, es troba una mica desaprofitada amb el joc que ens proposa la directora, on l'espectador fluctua vers una cinta de fantàstic fosc transcendental i un thriller de segrestador psicòpata, sempre jugant a la ambigüitat.

Els diàlegs, mínims i parcs, no ajuden especialment a desenvolupar cap de les dues opcions (especialment quan s'introdueix el tema de una vida viscuda amb por com un altre tipus de mort) i deixa un poc amb la sensació a mitges d'una important revelació. L'atmosfera asèptica del tanatori (allunyada de l'ambient terrorífic de Phantasma o la suggerent La Morgue) amb fred refinament i la textura de la fusta del taüt, ens acompanya al llarg d'aquest viatge intrigant i en certa forma aconsegueix donar-li un poc de l'atmosfera que tant es troba a faltar als films actuals (a excepció d'impressionants casos com Let the Right one in)

Trobem moments molt personals i arriscats (les converses amb els morts a la morgue), però també escenes tòpiques i mecàniques de "buuuú, esglai!" (les llums que s'apaguen al corredor, escena típica de terror asiàtica ja inevitable a les produccions EUA de thriller i gènere, els somnis que acaben en sustet, els moments "txàn-txàn!!!"...)

Així i tot el conjunt arriba a ser recomanable per als que no busquen ni un cinema tòpic ni un enfoc estrambòtic ulleresdepasta per a passar quasi un parell d'hores distret.

A la pel·licula trobem un Lian Neeson que broda i engrandeix un paper un tant feble precisament per l'ambigüitat del plantejament, que passa d'il·luminat a psicòpata amb una facilitat preocupant. També una Christina Ricci que per al goig dels fans pederastes de la pècora Wednesday de La Família Addams, exhibeix tota la seua sensualitat nua de nena gòtica, mes pàl·lida i Morticia que mai. Per als que sols busquen un personatge, el seu paper no es massa complicat, però compleix a la perfecció.